El Mágic Món del Tren - Santa Eugenia de Berga

Avui el Club ens a organizat una sortida molt especial, per anar a veure un tren en miniatura, pero abans....

La trabada a estat a la estació de Sants on ens esperaba al nostre amic-chofer-autocarista que ens a portat fins el quatre carreteras de Tona (qui no el coneix) on han servit un esmorzar de forquilla, bonissiiiim.

A seguir cap a.

Santa Eugènia de Berga es troba al bell mig de la plana de Vic. L’explicació del nom Berga es deriva a l’etimologia d’origen ligur o cèltic que equival a altura o elevació del terreny. Pel lloc on es troba dins de la plana, el seu terme és bàsicament pla. Amb una extensió de 6,34km2, ampliats amb les 400 ha. segregades del municipi de Taradell, els desnivells li són donats pels 480 m. en el curs del riu Gurri i els 580 m. de la serra de Sant Marc i el serrat de Puigsacost, des d’on es divisa una panoràmica impressionant de tota la part nord de la plana de Vic, el massís del Montseny (Matagalls), les Guilleries, el Collsacabra i el Pirineu amb el Puigmal com a punt més alt. 

Església romànica de Santa Eugènia de Berga

L'església de Santa Eugènia de Berga, és situada al centre del poble de Santa Eugènia de Berga, a la comarca d'Osona.

Bastida el segle XI, és d'estil romànic. Fou ampliada durant el segle XII, i posteriors reformes l'any 1664 modificaren la seva planta amb la creació de dues naus laterals. En la restauració de l'any 1955, es va procedir a l'enderrocament de les capelles per retornar a la seva estructura primitiva.

Consta de planta de creu llatina amb una nau única coberta amb volta de canó, capçada per un transsepte on s'obren tres absis semicirculars, els altars dels quals són dedicats a Santa Cecília (el de l'esquerra), a Santa Eugènia (el central) i a Sant Jaume (el de la dreta). A la intersecció de la nau i el transsepte s'alça una cúpula sobre trompes, formant un cimbori a l'exterior, de base octogonal, sobre el qual s'aixeca un campanar de torre de dos pisos amb finestres dobles al primer cos i triples al segon.

Destaca la portalada d'accés, a la façana de ponent, amb arquivoltes ornamentades amb motius vegetals i dos parells de capitells també esculpits.

Al Museu Episcopal de Vic es conserven restes de pintures murals i dues lipsanoteques romàniques d'aquest temple.

Per visites contacteu amb Mossèn Manel Torrents, rector del poble, al telèfon 938856204.

Plaça Nova, 2 - 08507 Sant Eugènia de Berga - Barcelona

Nom de contacte: Manel Torrents.   Telèfon: 938856204

El Màgic Món del Tren 

El Màgic Món del tren es una instalación dedicada al coleccionismo y  modelismo. Esta actividad, nueva en nuestro país, intenta dar a conocer el mundo del tren en miniatura, siendo un espacio apto para ser visitado por público de cualquier edad.

Josep Arumí Bou, coleccionista de trenes Märklin des de 1984, ha ido configurando una importante colección de locomotoras y vagones de escala HO (1:87),  así como otras piezas  de escala 1 (1:32)
En la planta baja  de  su vivienda  tenía situadas unas vitrinas donde es mostraba una parte de la colección y  dos maquetes HO. La más antigua, construida con vía M en 1991, recreaba el mundo del ferrocarril de vapor. La otra,  de más reciente construcción, realizada con vía K i C, nos mostraba el ferrocarril  de tracción eléctrica.

Su ilusión era seguir ampliando la colección y continuar trabajando en el maquetismo con la intención de darlo a conocer no solo a los ya aficionados al tren sino también al público en general. Así pues, con la complicidad de su familia, crea el Màgic món del Tren,  espacio dedicado al mundo del tren en miniatura, mostrando su colección particular y dos maquetes de grandes dimensiones: una de HO  y  otra, en construcción, de escala 1.

Esta muestra (museo) de 1.000 metros cuadrados está ubicada en un edificio de moderna construcción, de fácil acceso todos los visitantes y dotado con las últimas tecnologías.

Restaurant l’Arumi

El model el van començar a traçar Josep Arumí i Carme Bou, que en casar-se, l’any 1955, van decidir obrir una botiga de queviures. Ho van fer just al costat de la caseta que en Pepet, paleta de professió, s’havia anat construint –“els dissabtes i diumenges durant cinc anys”– als afores de Santa Eugènia.

Lloc de pas per excel·lència, van ser els clients qui els van animar a servir alguns cafès, refrescos, “o la barreja de bon matí”. El negoci va anar prenent volada, fins al punt que l’any 1960 van decidir obrir el restaurant. “Vam començar a tenir tanta feina que vaig haver de deixar de fer de paleta”, rememorava l’avi Arumí.

A principis dels anys 70 es van veure obligats a incorporar un cuiner, José Luis Domínguez, que llavors treballava al Parador de Vic. El conill amb allioli, la vedella rostida o l’ànec amb peres van aconseguir fer les delícies d’una clientela d’allò més heterogènia, en uns anys que s’arribaven a servir un centenar de menús diaris.

Als anys 80 es va produir l’entrada de la segona generació al capdavant de Ca L’Arumí. Els dos fills del matrimoni, en Josep Arumi i en Joan Arumi, i les dues joves, Maria Àngels Isern i Isabel Calzada, respectivament, aprofiten per ampliar el restaurant i per donar una nova empenta al negoci. A partir d’aquí el peix passa a ser una de les grans especialitats de la casa, al costat de plats que han fet fortuna, com el filet amb foie i reducció de ratafia, el carpaccio de vedella o la cua de toro al vi negre.

Amb el temps els dos germans es divideixen els negocis de què disposaven en aquells moments (l’Hotel Arumi i el Restaurant l’Arumi), i en Josep Arumi, la Maria Àngels Isern, juntament amb els seus fills l’Albert Arumi i Guillem Arumi, passen a gestionar el Restaurant l’Arumi. Una cuina posada al dia per a un establiment que està posant les bases per afrontar el futur amb garanties introduint plats innovadors amb més productes ecològics, de proximitat, i de temporada. També és en aquest moment quan construeixen el somni d’en Josep Arumi, el Màgic Món del Tren.

TOTES DEL FOTOS DE LA SORTIDA

 

PREMIÀ DE MAR

Las salidas en el Club actualmente son escasas, pero las hacemos, no hay que olvidar nuestra tradicional excursión – gastronómica a Mas Molets para la Calçotada, y muchos años también hemos ido a la pesolada de Caldes d’Estrac, esta última, la hacemos en tren, pues, para no olvidar como se va en el primer tren que circulo por nuestro país, se ha organizado una salida hasta Premià de Mar.

Hasta aquí, todo bien, pero.......... nadie tenía previsto que unos descerebrados realizaran un brutal atentado contra las instalaciones de Renfe, y como deberían ser muy expertos, pues no dañaron una línea, las cascaron todas.

Esto sucedió tres días antes de nuestra experiencia ferroviaria 2024, y teniendo en cuenta que este percance, puede durar muchos días, la pregunta fue, que hacemos....... pero la experiencia y agilidad mental de nuestro experto Secretario General, reservo un minibús y, asunto resuelto, sólo con un cambio de medio de transporte. Felicidades Don Pedro, es usted un experto en medios de transporte privados.

Aquí el único que ni se preocupó del tema, fue el que suscribe, ya que además de vivir en el pueblo escogido, estaba ausente del desbarajuste ferroviario.

Historias a parte, el restaurante escogido para la ocasión fue O ‘Peregrino que como el nombre da a entender es un local gallego del Maresme, donde nos fue servido un almuerzo (pre elegido) compuesto por:

Menú

Aperitivo pulpo a feria

Primer Plato

Arroz Meloso de pulpo

Canelones

Salmorejo

Segundo plato

Entrecot

Merluza en salsa

Costillitas de cabrito

Una vez finalizo el almuerzo, se regresó a Barcelona, sin más problemas, pero seguros de que se había tomado una excelente solución, ya que el problema del ferrocarril sigue siendo grave.

GELIDA

Mucho tiempo ha transcurrido desde nuestro último encuentro en el Gélida, de gratos recuerdos y un susto que, nos hizo plantearnos el regreso.

Pero hemos vuelto, creo que, aunque con más seguridad que la última vez, ahora se notan algunos cambios en la cocina, que ha hecho perder aquel sabor más casero de otras veces, quizás algo que solo me lo ha parecido a mí, o quizás también a otros.

Aquellos callos melosos que se notaba la picadita que tan gustosos los hace, junto a la porción de cap i pota.

Pero como siempre disfrutamos de la cocina y del “marco único”, esto no se encuentra en ningún lugar.

Nuestro querido amigo Carlos (Charlie White) nos invitó a todos por haber cumplido XX años hace algunos días, y teníamos que celebrarlo a lo grande.

FELICITATS CHARLIE

 

NUEVA JUNTA

El passat dia 5 de febrer el nostre Club va celebrar eleccions per nomenar nou president, per al període 2024 – 2025.

Per diferents raons es va decidir per bé o per mal que, en aquesta ocasió només hi hauria dues propostes: Benjamín Farré i Joaquin Mochales, tots dos amb una àmplia experiència en el sector turístic, amb responsabilitats molt ben manejades per tots dos que, els han valgut el respecte i carinyo en el sector.

Després de les votacions, per cert, molt renyides, ja que sembla un partit de futbol, on s'anava passant de l'1-0, a l'1-1; 2-1; 2-2; 2-3.......... fins a arribar a l'últim vot amb un empat entre tots dos candidats, amb l'últim vot per a……………. Joaquin Mochales, i per tant, electe President, sense menyscabar al Benjamín.

Joaquin Mochales, dies més tard va nombrar la seva Junta directiva, amb els següents càrrecs i responsabilitats:

PRESIDENT:                                Joaquín Mochales

VICEPRESIDENT:                       Francisco Cañizares

VOCALS:                                       Benjamín Farré

                                                        Vicente del Campo

                                                        Miquel García

                                                        Isidro Tomás

SECRETARI I TRESORER:        Pedro Lifante

COMUNICACIÓ:                        Jaume Aleu

Després de la celebració de la Calçotada, el nou president va iniciar la seva tasca, amb les primeres decisions, fixar els restaurants per als propers dinars, i la reunió de la Junta, per fixar la resta d'actes, de la primera etapa del mandat. 

CALÇOTADA

El passat dia 20 de Febrer, vàrem fer la nostra tradicional calçotada, i per no perdre las bones costum, la vàrem fer com sempre a Cal Ganxo de Masmolets, be que com comiat de la actual Junta, es va organitzar una excursió, como feien els escolapis.

Ens vàrem trobar a l'Estació de Sants amb el nostre amic Joan Miralles i, el seu microbús, como ja va fer a la escapada de Rupit.

Després, ens vàrem dirigir cap a les caves, propietat de la família Sabaté i Coca, ubicades a la Comarca de l’Alt Penedès, a la vall de Bitlles a la població de Subirats. Castellroig és un celler de caràcter familiar elaborador de Vins de Terroir i de caves de gran qualitat.

Celler Castellroig del Penedès és a les mans de la tercera i quarta generació familiar, que amb la seva unió i els seus coneixements tecnològics aporten l'esforç i la passió per extreure el millor de la terra. Marcelino Sabaté i Marcel Sabaté i Coca, pare i fill, en són els encarregats.

El Marcel va ser el nostre guia durant la visita, una excel·lent visita on ens va parlar i mostrar, la historia de les vinyes, i la evolució de la família de vinyaters a bodeguers de caves i vins Corpinnat (Cor del Priorat), criances de vins, autòctones, propis, collits a ma, ecològics i amb llarga criança.

Tot va començar amb la unió de Montserrat Coca i Marcelino Sabaté, dues famílies de la vall del Bitlles, a l'Alt Penedès, a 40 km al sud de Barcelona. La família Sabaté i Coca va iniciar un projecte conjunt d'elaborar vins i caves de qualitat a la seva finca, donant pas al naixement de la marca Castellroig el 1985.

El nom del celler fa referència a dues característiques de la Finca, la masia fortificada a l'estil castell i una terra majoritàriament vermellosa, per això el nom de Castellroig.

A la masia del segle XVIII i antic celler de la família Sabaté i Coca, Marcelino Sabaté va muntar el museu vitivinícola, un lloc excepcional per perdre's i descobrir autèntiques relíquies agrícoles del passat. Sabaté i Coca de cellers Castellroig és una empresa familiar que elabora vins i caves de qualitat des de principis del segle XX.

Marcel Sabaté, quarta generació, adquireix tots els coneixements familiars de forma empírica, les terres, les veremes diferencials, el respecte per la terra i la biodiversitat aplicada de manera natural. Avui dia, tot té una explicació tècnica i, després de descobrir-la, ha aconseguit fer un salt qualitatiu i incrementar encara més la personalitat i el caràcter de tots els vins de Castellroig.

Tots els vins i caves del celler Castellroig s'elaboren sota la filosofia de Vins de Terroir, a partir únicament de raïm propi de la finca familiar Sabaté i Coca.

Després de la visita vàrem fer un TAST, per poder gaudir dels excel·lents productes de la casa. Acabada la visita, vàrem seguir viatge per la AP2 fins arribar al Santuari de Montserrat.

Amb aquestes tres últimes fotos, podeu veure els preus dels caves i vins

Farem una visita al Santuari amb la col·laboració del Patronat, i la eficàcia de la Montse, ja que el dimarts romana tancat i estarà obert per a nosaltres.

El Santuari de Montserrat de Montferri és un temple de nova planta projectat per l’arquitecte Josep Maria Jujol l’any 1925.

El disseny exterior recorda una nau gòtica amb grans finestrals, coberta per 22 petites cúpules arrodonides com les agulles de les muntanyes de Montserrat. La Montse, ens recordar la història del Santuari. El pare Daniel Vives deia que havia tingut una visió fent oració al cambril de la Mare de Déu de Montserrat: fer un Santuari dedicat a la Mare de Déu de Montserrat al Camp de Tarragona per tal d’apropar la “Moreneta” a aquestes terres, per la dificultat que hi havia en aquell temps d’anar fins a Montserrat. Llavors el pare Daniel va demanar al seu germà, Josep Vives, que era l’hereu de ca l’Ambròs, que li concedís el terreny que hi havia en un tossalet, anomenat el Corralot, a uns 150 m sobre el nivell del poble de Montferri. Una vegada concedit el terreny, el pare Daniel Vives es va posar en contacte amb el seu familiar i amic, l’arquitecte Josep Maria Jujol, per tal que li fes el projecte per construir-hi el Santuari.

La relació de l’arquitecte Josep Maria Jujol amb el pare Daniel Vives, jesuïta, ve del parentiu i l’amistat de les famílies Jujol i Vives, de ca l’Ambròs de Montferri (la mare de l’arquitecte es deia Teresa Gibert i Vives). I llavors van formar una junta de fills del poble per començar les obres, unes obres que es van haver de suspendre per l’expulsió dels jesuïtes a Itàlia, entre els quals el pare Daniel Vives, que era el promotor del Santuari. 

La cerimònia de col·locació de la primera pedra va tenir lloc el novembre de 1925. Quan el Pare Daniel Vives va haver de marxar (1931), la junta d’obres es va quedar sense el finançament necessari per pagar el ciment i els paletes que treballaven a l’obra, motiu pel qual continuà amb dificultat.

La guerra i la misèria de la postguerra impedí la continuació de l’obra fins que, l’any 1983, novament el poble de Montferri, liderat per mossèn Josep M. Jané, encarregà un projecte a l’arquitecte Joan Bassegoda. El 1984 es reprengueren les obres, la primera fase de les quals consistí a consolidar les restes de la primera construcció, malmesa per la ventada de Sant Suplici (2 de març de 1935). Una vegada enllestides les tasques de consolidació, l’any 1990 s’inicià la segona etapa, fins a l’acabament de l’obra. Finalment el Santuari s’inaugurà el 30 de maig de 1999.

Jujol va concebre la planta del Santuari com una nau, amb forma de vaixell, orientada a Montserrat. Tota l’estructura està formada per arcs catenaris i no hi intervé cap paret. Es tracta d’una construcció molt atrevida, amb molt poca base (260 m2) i amb molta altura (27m, al centre de la nau). La part central està pensada com un castell dels Xiquets de Valls, amb dos elements essencials: pilars distribuïts en sis blocs en forma d’estrella, sobre els quals trobem vuit segments d’arc catenari que carreguen el pes de l’agulla central i quatre segments d’arc parabòlic natural que n’asseguren l’equilibri. El medalló de trencadís de ceràmica que es troba a la part interior més alta de l’agulla representa l’anyell dret degollat de l’Apocalipsi sobre una creu de fons.

El cambril està pensat, com a Montserrat, amb escala a la dreta i a l’esquerra per pujar a saludar la Moreneta i baixar. La planta del cambril és un polígon octagonal, sobre el qual trobem vuit segments d’arcs catenaris que formen una estrella ovalada de vuit puntes. Els veïns de Montferri, des de l’inici, van fabricar totes les peces per fer aquesta construcció amb grava del riu Gaià barrejada amb ciment: blocs de 30x15x5, totxos de 30x15x5 i rajoles de 20x10 fetes amb una barreja d’arena, escòria de carbó cremat a les màquines de tren i ciment.

Aquesta peça petita i lleugera es va utilitzar per fer les voltes. Una altra peça, dissenyada pel mateix Jujol, és una rosassa hexagonal formada per plafons amb un cor al mig, tapat amb vidres de colors jujolians, uns vidres que també han servit per al tancament dels finestrals i que produeixen un joc de llums i colors molt interessant.

Finalment, es va fer un bloc corbat de 50x15x10 per a l’agulla central, de forma arrodonida, la qual culmina amb una creu cimera de ferro que pesa gairebé 500 kg. És giratòria com un penell i se situa sempre en direcció al vent i a 33 metres de la base d’aquest Santuari, en clara al·legoria a l’edat de Jesucrist. Aquesta creu de forja va ser dissenyada per Joan Curieses, escultor i rector de Guimerà, que es va inspirar en una de les dues creus flamejants dissenyada per Jujol que hi ha al retaule del presbiteri de Guimerà. Les portes del Santuari són de ferro forjat i les baranes també son jujolianes. L'únic element que manca al Santuari de Montferri és la intervenció directa de Jujol en la fase final, motiu pel qual no hi ha l’expressió més emotiva de l’arquitecte que trobem en tota la seva obra.

Acabada la visita sortirem directes a Masmolets per assaborir la típica Calçotada del 2024.

Poc podem afegir que no sapigueu de Cal Ganxo, per deferència al nostres amics nouvinguts o repetirem un cop mes. 

Es el nostre restaurant preferit des de fa alguns anys, que com aquest em aprofitat per fer alguna visita per les localitats de les rodalies.

Cal Ganxo és la porta d’entrada a Masmolets, un petit poble envoltat de camps, vinyes, camins i muntanyes. Un establiment artesanal i únic on assaborir amb els cinc sentits l’autèntica calçotada tradicional.

En una antiga casa pairal del S. XVIII d’estil mediterrani convertida en restaurant, on s’hi conserva a cada racó, els detalls, la personalitat i la història d’aquella època que el fan tan especial.

Al voltant dels anys 70, els cosins Pep Plana i Lluís Figuerola es dedicaven a la compra-venda i restauració de finques rústiques a la comarca de l’Alt Camp, quan van descobrir la casa pairal de Masmolets. Una finca mig derruïda, però amb un encant especial que la feia diferent a totes les altres. La família va posar molta il·lusió en la restauració de la casa, i veient el potencial que presentava, va decidir convertir-la en restaurant, conservant-ne els espais i estances originals.

I així va ser com al novembre de 1980, en Pep i en Lluís van inaugurar Cal Ganxo, el restaurant amb el renom de casa de la família. L’èxit que ha tingut el restaurant, es deu a l’aposta per la cuina de la calçotada i a la supervisió constant en els inicis de la iaia Cisqueta de Cal Ganxo, la qual va transmetre de generació en generació els coneixements que fan de Cal Ganxo un restaurant amb gran tradició i referent en la cultura de la calçotada.

Seguint els consells de la iaia Cisqueta, el Pep i el Lluís i la seva dona Joana, van anar fent créixer i dirigint el restaurant. Al qual s’hi va incorporar la Loli, esposa del Pep, al cap de poc temps. Mentre el restaurant es consolidava tant a la comarca com a Catalunya, els fills dels dos matrimonis, Lluís (fill del Lluís i la Joana) i Alexandra (filla del Pep i la Loli) corretejaven ja pel restaurant, impregnant-se del fum dels calçots i de la tradició i cultura de la calçotada.

És per això, que anys més tard, tots dos s’han acabat incorporant a l’equip directiu de Cal Ganxo, el qual és dirigit sota els valors propis d’una família unida. Tres generacions són les que s’han dedicat a la restauració i a les calçotades a Cal Ganxo, on el treball constant i la qualitat al llarg del temps han creat un vincle de familiaritat amb la clientela, la qual també ha heretat de generació en generació la tradició de fer la calçotada a Cal Ganxo.

La Calçotada

La calçotada és una festa gastronòmica típica de la regió occidental de Catalunya; originària de Valls, a la comarca de l'Alt Camp, a les darreres dècades s'ha estès i es pot degustar a gairebé qualsevol part de la comunitat durant el final de l'hivern i començaments de la primavera; els calçots, una varietat de ceba tendra especialment cultivada per a aquest propòsit, es rosteixen directament sobre flames de sarments i es mengen amb la mà, amanits amb una salsa especial, la salvitxada, similar a la salsa romesco. Després, les brases s'aprofiten per rostir carns o embotits per al segon plat.

Caracteristiques

Cuits al punt, la capa exterior dels calçots es carbonitza, deixant l'interior tendre i cremós. Tradicionalment es porten a taula sobre paper de diari encara que fora de les zones tradicionals s'ha adaptat, com si fos un plat de teula de fang, que ajuda a conservar-los calents i suar per deixar un regust de fumat.

El procediment d'ingesta -desprenent la capa carbonitzada amb les mans- fa inevitable tacar-se, per la qual cosa és tradicional posar-se un pitet, per protegir el vestuari, alguns més tikis miquis es posen guants de làtex per protegir les seves delicades mans.

És costum acompanyar-los amb vins de la zona, servits en porró, per al segon plat se serveixen carns de xai, botifarres o llonganissa, blanca i negra, com en diuen en algunes zones de Catalunya, en alguns llocs substitueixen la negra per botifarró, amb acompanyament de mongetes i carxofes.

Tot acompanyat de vins de la regió, que any a any van millorant la seva criança, i mai no ha de faltar un bon cava, quelcom típic de qualsevol celebració.

Sent la rematada final una crema catalana ben torrada, i a Masmolets afegeixen les rodanxes de taronja que refresquen la pitança.

Per a aquells que tenen els seus dubtes sobre la composició de la salsa que, en la majoria dels casos, es confon amb el romesco, típic component dels empedrats o xatonades, per la calçotada es serveix la.

Salvitxada

Els seus ingredients principals són:

Alls rostits i crus. -Tomàquets rostits -Ametlles torrades moltes. *Pa torrat i xop en vinagre.

Nyora -Oli d´oliva -Sal.

Es piquen els ingredients en un morter fins a formar una salsa de consistència mitjana (ni fina ni gruixuda), i ja està llesta per untar els calçots.