El passat dia 20 de Febrer, vàrem fer la nostra
tradicional calçotada, i per no perdre las bones costum, la vàrem fer com
sempre a Cal Ganxo de Masmolets, be que com comiat de la actual Junta, es va
organitzar una excursió, como feien els escolapis.
Ens vàrem trobar a l'Estació de Sants amb el nostre
amic Joan Miralles i, el seu microbús, como ja va fer a la escapada de Rupit.
Després, ens vàrem dirigir cap a les caves,
propietat de la família Sabaté i Coca, ubicades a la Comarca de l’Alt Penedès, a
la vall de Bitlles a la població de Subirats. Castellroig és un celler de
caràcter familiar elaborador de Vins de Terroir i de caves de gran qualitat.Celler Castellroig del Penedès és a les mans de la tercera i quarta
generació familiar, que amb la seva unió i els seus coneixements tecnològics
aporten l'esforç i la passió per extreure el millor de la terra. Marcelino
Sabaté i Marcel Sabaté i Coca, pare i fill, en són els encarregats.
El Marcel va ser el nostre guia durant la visita, una excel·lent visita on
ens va parlar i mostrar, la historia de les vinyes, i la evolució de la família
de vinyaters a bodeguers de caves i vins Corpinnat (Cor del Priorat), criances
de vins, autòctones, propis, collits a ma, ecològics i amb llarga criança.
Tot va començar amb la unió de Montserrat Coca i Marcelino Sabaté, dues
famílies de la vall del Bitlles, a l'Alt Penedès, a 40 km al sud de Barcelona.
La família Sabaté i Coca va iniciar un projecte conjunt d'elaborar vins i caves
de qualitat a la seva finca, donant pas al naixement de la marca Castellroig el
1985.
El nom del celler fa referència a dues característiques de la Finca, la
masia fortificada a l'estil castell i una terra majoritàriament vermellosa, per
això el nom de Castellroig.
A la masia del segle XVIII i antic celler de la família Sabaté i Coca,
Marcelino Sabaté va muntar el museu vitivinícola, un lloc excepcional per
perdre's i descobrir autèntiques relíquies agrícoles del passat. Sabaté i Coca
de cellers Castellroig és una empresa familiar que elabora vins i caves de
qualitat des de principis del segle XX.
Marcel Sabaté, quarta generació, adquireix tots els coneixements familiars
de forma empírica, les terres, les veremes diferencials, el respecte per la
terra i la biodiversitat aplicada de manera natural. Avui dia, tot té una
explicació tècnica i, després de descobrir-la, ha aconseguit fer un salt
qualitatiu i incrementar encara més la personalitat i el caràcter de tots els
vins de Castellroig.
Tots els vins i caves del celler Castellroig s'elaboren sota la filosofia
de Vins de Terroir, a partir únicament de raïm propi de la finca familiar
Sabaté i Coca.
Després de la visita vàrem fer un TAST, per poder gaudir dels excel·lents
productes de la casa. Acabada la visita, vàrem seguir viatge per la AP2
fins arribar al Santuari de Montserrat.
 |
| Amb aquestes tres últimes fotos, podeu veure els preus dels caves i vins |
Farem una visita al Santuari amb la col·laboració del Patronat, i la eficàcia
de la Montse, ja que el dimarts romana tancat i estarà obert per a nosaltres.
El Santuari de Montserrat de Montferri és un temple de nova planta projectat
per l’arquitecte Josep Maria Jujol l’any 1925.
El disseny exterior recorda una nau gòtica amb grans finestrals, coberta
per 22 petites cúpules arrodonides com les agulles de les muntanyes de
Montserrat. La Montse, ens recordar la història del Santuari. El pare Daniel
Vives deia que havia tingut una visió fent oració al cambril de la Mare de Déu
de Montserrat: fer un Santuari dedicat a la Mare de Déu de Montserrat al Camp
de Tarragona per tal d’apropar la “Moreneta” a aquestes terres, per la
dificultat que hi havia en aquell temps d’anar fins a Montserrat. Llavors el
pare Daniel va demanar al seu germà, Josep Vives, que era l’hereu de ca
l’Ambròs, que li concedís el terreny que hi havia en un tossalet, anomenat el
Corralot, a uns 150 m sobre el nivell del poble de Montferri. Una vegada
concedit el terreny, el pare Daniel Vives es va posar en contacte amb el seu
familiar i amic, l’arquitecte Josep Maria Jujol, per tal que li fes el projecte
per construir-hi el Santuari.
La relació de l’arquitecte Josep Maria Jujol amb el pare Daniel Vives,
jesuïta, ve del parentiu i l’amistat de les famílies Jujol i Vives, de ca
l’Ambròs de Montferri (la mare de l’arquitecte es deia Teresa Gibert i Vives).
I llavors van formar una junta de fills del poble per començar les obres, unes
obres que es van haver de suspendre per l’expulsió dels jesuïtes a Itàlia,
entre els quals el pare Daniel Vives, que era el promotor del Santuari.
La cerimònia de col·locació de la primera pedra va tenir lloc el novembre
de 1925. Quan el Pare Daniel Vives va haver de marxar (1931), la junta d’obres
es va quedar sense el finançament necessari per pagar el ciment i els paletes
que treballaven a l’obra, motiu pel qual continuà amb dificultat.
La guerra i la misèria de la postguerra impedí la continuació de l’obra
fins que, l’any 1983, novament el poble de Montferri, liderat per mossèn Josep
M. Jané, encarregà un projecte a l’arquitecte Joan Bassegoda. El 1984 es
reprengueren les obres, la primera fase de les quals consistí a consolidar les
restes de la primera construcció, malmesa per la ventada de Sant Suplici (2 de
març de 1935). Una vegada enllestides les tasques de consolidació, l’any 1990
s’inicià la segona etapa, fins a l’acabament de l’obra. Finalment el Santuari
s’inaugurà el 30 de maig de 1999.
Jujol va concebre la planta del Santuari com una nau, amb forma de vaixell,
orientada a Montserrat. Tota l’estructura està formada per arcs catenaris i no
hi intervé cap paret. Es tracta d’una construcció molt atrevida, amb molt poca
base (260 m2) i amb molta altura (27m, al centre de la nau). La part central
està pensada com un castell dels Xiquets de Valls, amb dos elements essencials:
pilars distribuïts en sis blocs en forma d’estrella, sobre els quals trobem
vuit segments d’arc catenari que carreguen el pes de l’agulla central i quatre
segments d’arc parabòlic natural que n’asseguren l’equilibri. El medalló de
trencadís de ceràmica que es troba a la part interior més alta de l’agulla
representa l’anyell dret degollat de l’Apocalipsi sobre una creu de fons.
El cambril està pensat, com a Montserrat, amb escala a la dreta i a
l’esquerra per pujar a saludar la Moreneta i baixar. La planta del cambril és
un polígon octagonal, sobre el qual trobem vuit segments d’arcs catenaris que
formen una estrella ovalada de vuit puntes. Els veïns de Montferri, des de
l’inici, van fabricar totes les peces per fer aquesta construcció amb grava del
riu Gaià barrejada amb ciment: blocs de 30x15x5, totxos de 30x15x5 i rajoles de
20x10 fetes amb una barreja d’arena, escòria de carbó cremat a les màquines de
tren i ciment.
Aquesta peça petita i lleugera es va utilitzar per fer les voltes. Una
altra peça, dissenyada pel mateix Jujol, és una rosassa hexagonal formada per
plafons amb un cor al mig, tapat amb vidres de colors jujolians, uns vidres que
també han servit per al tancament dels finestrals i que produeixen un joc de
llums i colors molt interessant.
Finalment, es va fer un bloc corbat de 50x15x10 per a l’agulla central, de
forma arrodonida, la qual culmina amb una creu cimera de ferro que pesa gairebé
500 kg. És giratòria com un penell i se situa sempre en direcció al vent i a 33
metres de la base d’aquest Santuari, en clara al·legoria a l’edat de Jesucrist.
Aquesta creu de forja va ser dissenyada per Joan Curieses, escultor i rector de
Guimerà, que es va inspirar en una de les dues creus flamejants dissenyada per
Jujol que hi ha al retaule del presbiteri de Guimerà. Les portes del Santuari
són de ferro forjat i les baranes també son jujolianes. L'únic element que
manca al Santuari de Montferri és la intervenció directa de Jujol en la fase
final, motiu pel qual no hi ha l’expressió més emotiva de l’arquitecte que
trobem en tota la seva obra.
Acabada la visita sortirem directes a Masmolets per assaborir la
típica Calçotada del 2024.
Poc podem afegir que no sapigueu de Cal Ganxo, per deferència al
nostres amics nouvinguts o repetirem un cop mes.
Es el nostre restaurant preferit des de fa alguns anys, que com aquest em
aprofitat per fer alguna visita per les localitats de les rodalies.
Cal Ganxo és la porta d’entrada a Masmolets, un petit poble envoltat de
camps, vinyes, camins i muntanyes. Un establiment artesanal i únic on assaborir
amb els cinc sentits l’autèntica calçotada tradicional.
En una antiga casa pairal del S. XVIII d’estil mediterrani convertida
en restaurant, on s’hi conserva a cada racó, els detalls, la personalitat i la
història d’aquella època que el fan tan especial.
Al voltant dels anys 70, els cosins Pep Plana i Lluís Figuerola es
dedicaven a la compra-venda i restauració de finques rústiques a la comarca de
l’Alt Camp, quan van descobrir la casa pairal de Masmolets. Una finca mig
derruïda, però amb un encant especial que la feia diferent a totes les altres.
La família va posar molta il·lusió en la restauració de la casa, i veient el
potencial que presentava, va decidir convertir-la en restaurant, conservant-ne
els espais i estances originals.
I així va ser com al novembre de 1980, en Pep i en Lluís van inaugurar Cal
Ganxo, el restaurant amb el renom de casa de la família. L’èxit que ha tingut
el restaurant, es deu a l’aposta per la cuina de la calçotada i a la supervisió
constant en els inicis de la iaia Cisqueta de Cal Ganxo, la qual va transmetre
de generació en generació els coneixements que fan de Cal Ganxo un restaurant
amb gran tradició i referent en la cultura de la calçotada.
Seguint els consells de la iaia Cisqueta, el Pep i el Lluís i la seva dona
Joana, van anar fent créixer i dirigint el restaurant. Al qual s’hi va
incorporar la Loli, esposa del Pep, al cap de poc temps. Mentre el restaurant
es consolidava tant a la comarca com a Catalunya, els fills dels dos
matrimonis, Lluís (fill del Lluís i la Joana) i Alexandra (filla del Pep i la
Loli) corretejaven ja pel restaurant, impregnant-se del fum dels calçots i de
la tradició i cultura de la calçotada.
És per això, que anys més tard, tots dos s’han acabat incorporant a l’equip
directiu de Cal Ganxo, el qual és dirigit sota els valors propis d’una família
unida. Tres generacions són les que s’han dedicat a la restauració i a les
calçotades a Cal Ganxo, on el treball constant i la qualitat al llarg del temps
han creat un vincle de familiaritat amb la clientela, la qual també ha heretat
de generació en generació la tradició de fer la calçotada a Cal Ganxo.
La Calçotada
La calçotada és una festa gastronòmica típica de la regió occidental de Catalunya; originària de Valls, a la comarca de l'Alt Camp, a les darreres dècades s'ha estès i es pot degustar a gairebé qualsevol part de la comunitat durant el final de l'hivern i començaments de la primavera; els calçots, una varietat de ceba tendra especialment cultivada per a aquest propòsit, es rosteixen directament sobre flames de sarments i es mengen amb la mà, amanits amb una salsa especial, la salvitxada, similar a la salsa romesco. Després, les brases s'aprofiten per rostir carns o embotits per al segon plat.
Caracteristiques
Cuits al punt, la capa exterior dels calçots es carbonitza, deixant
l'interior tendre i cremós. Tradicionalment es porten a taula sobre paper de
diari encara que fora de les zones tradicionals s'ha adaptat, com si fos un
plat de teula de fang, que ajuda a conservar-los calents i suar per deixar un
regust de fumat.
El procediment d'ingesta -desprenent la capa carbonitzada amb les mans- fa
inevitable tacar-se, per la qual cosa és tradicional posar-se un pitet, per
protegir el vestuari, alguns més tikis miquis es posen guants de làtex per
protegir les seves delicades mans.
És costum acompanyar-los amb vins de la zona, servits en porró, per al
segon plat se serveixen carns de xai, botifarres o llonganissa, blanca i negra,
com en diuen en algunes zones de Catalunya, en alguns llocs substitueixen la
negra per botifarró, amb acompanyament de mongetes i carxofes.
Tot acompanyat de vins de la regió, que any a any van millorant la seva
criança, i mai no ha de faltar un bon cava, quelcom típic de qualsevol
celebració.
Sent la rematada final una crema catalana ben torrada, i a Masmolets
afegeixen les rodanxes de taronja que refresquen la pitança.
Per a aquells que tenen els seus dubtes sobre la composició de la salsa
que, en la majoria dels casos, es confon amb el romesco, típic component dels
empedrats o xatonades, per la calçotada es serveix la.
Salvitxada
Els seus ingredients principals són:
Alls rostits i crus. -Tomàquets rostits -Ametlles torrades moltes. *Pa
torrat i xop en vinagre.
Nyora -Oli d´oliva -Sal.
Es piquen els ingredients en un morter fins a formar una salsa de
consistència mitjana (ni fina ni gruixuda), i ja està llesta per untar els
calçots.
